Un oasi pianístic de virtuosisme i improvisació
al món comercial
La nova temporada 2012-13 de L’Auditori
comença amb una figura invitada amb una personalitat que suposa tota una
declaració d’intencions: Arcadi Volodos no és la típica estrella del piano
dominada per la indústria cultural. Parla de plaer, d’educació, d’improvisació
i de contacte amb el públic en una reflexió profunda i inesperada sobre el
negoci actual de la música.
Per Mila Rodríguez Medina
[Entrevista publicada a la Revista Musical Catalana en el número de setembre-octubre]
Reflexiu i espiritual, Arcadi Volodos
té molt clara l’orientació de la seva carrera. Lluny del virtuosisme sense fons
tan de moda actualment, el pianista rus ens ofereix tota una revisió del
concepte de músic d’elit, tot atribuint molta importància a la necessitat del
descans i a la reivindicació del plaer en la interpretació de la música. La
seva educació ja el va formar com el pianista de sensibilitat màgica que és, ja
que contràriament a l’extens fenomen del “nen prodigi”, va començar l’estudi professional
del piano amb quinze anys i ja s’havia format en cant. És una figura de primer
nivell que fa reflexionar sobre els camins de la indústria i el desafortunat
oblit actual dels autèntics fonaments del fet de ser músic.
Avui dia, sobretot al món del piano, sembla que el més important és el pur
virtuosisme. Quina opinió li mereix aquesta valoració del pianista?
Això depèn del que entenguem per
virtuosisme. El veritable virtuosisme és la capacitat de crear una rica paleta
sonora i unes atmosferes que portin l’oient a estats de transcendència i li
permetin apropar-se a si mateix i a Déu a través de la música. Per això crec
que la música és de naturalesa divina. Crec que els veritables valors espirituals
de la música no han estat mai reivindicats. Si s’hagués fet, el públic perdria l’interès
pels concerts clàssics molt ràpidament. Però la interpretació musical, si està realment
ben aconseguida, és la unitat de moltes coses més enllà de sons i tècnica. És
la unitat que toca disciplines universals i humanes i fan vibrar l’home en la
seva totalitat.
Des que va començar la seva carrera, despré d’un parell d’experiències amb
grans gires pels Estats Units, va decidir canviar la seva manera d’entendre la
vida professional i sempre fa grans descansos entre cada temporada. Per què?
Perquè la vida és massa curta per
passar-la en llocs i països que no t’agraden... Vaig reflexionar molt sobre com
construir la meva vida de concertista, de manera que pogués trobar un equilibri
entre els concerts, l’estudi de nou repertori, el meu desenvolupament com a
músic i com a esser humà i altres experiències més enllà de la música. Ara
estic convençut que la música no s’aprèn en un estudi tancat, sinó amb experiència
espiritual de la vida.
Creu que el fet de donar pocs concerts, per aquest calendari que ha decidit
per a la seva carrera, el perjudica en algun moment, en relació amb altres
solistes que sí s’adapten a aquestes gires maratonianes que a vegades
s’exigeixen?
Què puc fer amb la carrera si aquesta
vida de marató no em fa feliç? Aquest camí de diners i glòria no m’interessa...
Potser quan som joves i ambiciosos, la carrera és important. Però arriba un
moment en el qual ens plantegem més qüestions sobre la nostra existència i el
sentit de la vida.
Sobre aquest tema de les grans gires a les quals moltes vegades se sotmeten
els solistes, ¿creu que la situació actual, de crisi però també de canvi, està
obligant a plantejar-se aquest concepte de negoci? O la promoció de figures a
nivell internacional continuarà estant sempre igual?
No només la música clàssica, sinó l’art
en general, mai no han estat patrimoni del gran públic. El somni de nosaltres,
els músics, és compartir el nostre art amb tothom, però no sé si això és
possible. La part positiva de l’existència de músics comercials és que atrauen
nou públic a les sales de concerts. Això és innegable. Però no sé si
l’accessibilitat a la música clàssica pot passar pel camí del populisme. Al
capdavall, cada músic, cada persona té les seves pròpies preferències en la
vida, els seus propis valors i la seva pròpia missió. I cada missió és
important. Per suportar una carrera mediàtica, cal dedicar molt de temps a
altres coses a més de la música: sortir per televisió, fer moltes entrevistes i
actuar en molts concerts. Però quan més ho penso, més crec que el temps que ens
ha estat donat és el més preciós en la vida. El més important és estimar, poder
pensar, llegir, somniar... La resta és vanitat i ambició. El desig d’èxit i
reconeixement vénen de la nostra ambició i manca de modèstia.
Per què els seus enregistraments són sempre en directe? No és gaire habitual
al món actual, amb els avenços que ofereix l’estudi de gravació, especialment a
instruments solistes...
No he fet només gravacions en directe. Tres
dels meus set discos són el fruit del treball a l’estudi. Per exemple, estic
pensant ara en un disc de Frederic Mompou, compositor que m’apassiona, i
segurament necessitaré la soledat d’un estudi per gravar la seva música tan
intimista i profunda... Però hi ha un altre repertori que necessita del públic
per facilitar la comunicació. A més, és incomparablement més fàcil gravar un
concert en directe: podem aconseguir o no alguns aspectes de la interpretació,
crear o no atmosferes úniques, però queda com un moment de la vida, el record
d’una tarda. En canvi, a l’estudi, tenim la possibilitat de gravar una obra
tantes vegades com vulguem i així entrem en el joc del perfeccionisme extrem, a
la recerca del resultat més a prop de l’ideal, i perdem la frescor d’una interpretació
espontània i imperfecta. I, al final, no aconseguim mai aquesta interpretació
perfecta de la mateixa manera que no aconseguim l’horitzó que s’allunya amb cada
pas que ens apropem...
Tot i que sempre va estar en contacte amb
la música des de petit, va començar tard la seva carrera professional. Creu que
això li aporta un segell distintiu en la manera de concebre la interpretació?
No sé si això va tenir un impacte
directe, no ho crec... Només sé que, gràcies al fet de començar els estudis
professionals relativament tard i no ser un nen prodigi, vaig tenir una
infància feliç i despreocupada, tal com ha de ser. Això m’ha protegit de molts bloquejos
posteriors i em va donar molta més llibertat d’expressió que la que hauria pogut
tenir si les limitacions professionals se m’haguessin imposat des de la
infància. Perquè les etapes de la vida no podem saltar-les, cadascuna té el seu
valor i tot ha de seguir el seu torn.
En relació amb aquesta idea de tenir una infància més feliç pel fet d’haver
començat tard la formació professional: considera un error la manera en què
està concebuda l’ensenyament musical actual?
Crec que el més important per a un
músic jove és trobar la felicitat en el que fa, en el mateix procés de
l’activitat musical. L’error és buscar la satisfacció en el resultat del
treball i convertir-ho en un exercici mecànic. Vaig sentir un jove músic dir
una cosa que em sembla molt coherent: m’estimo més no tocar tan bé però ser
feliç. Durant la meva infància, l’ensenyament de la música era molt estricta i
rígida; la seva filosofia era ensenyar a superar-se a si mateix i l’aprenentatge
passava pel patiment. Aleshores era un ensenyament molt selectiu. Els més forts
es van quedar i els febles en van marxar. Avui dia no crec en aquests mètodes
tan durs, perquè la vida ja fa la seva selecció. No es poden oblidar les
nocions de felicitat i plaer en l’estudi de l’art, perquè permeten a la gent
sentir-se lliures en aquesta vida que ja és dura... Com va dir Picasso: he
passat tota la meva vida per aprendre a dibuixar com un nen.
La improvisació és una de les seves marques distintives. Això defineix en
certa forma la seva manera d’enfrontar-se a un concert, és així? Es prepara
d’una manera diferent la interpretació d’una obra si ha decidit que hi
improvisarà?
La improvisació és l’essència de tota
la interpretació. Sense, la interpretació està morta, perquè el so és una
matèria viva que afecta l’ésser humà arran de la seva vibració. Sovint oblidem
que molts compositors pianistes han estats els intèrprets més infi dels de les
seves pròpies obres, com per exemple Rakhmàninov, Liszt o Skriabin. Per a ells
la creació és una cosa viva; és a dir, en transformació i moviment perpetus.
Molts d’aquests compositors, com per exemple Mompou, van crear les seves obres
improvisant i experimentant les sonoritats i harmonies que després traslladaven
al paper pautat. Però aquesta versió sobre paper no era res més que una versió,
una de les variants que existien a l’esperit del compositor. És per això que molts
d’aquests compositors feien reedicions revisades de les seves obres al llarg de
la seva vida. Si oblidem aquesta condició improvisatòria de la creació musical,
assistirem a la mort de l’obra musical.
