lunes, 15 de octubre de 2012

Mel amarga, però mel


[Crítica publicada a la Revista Musical Catalana el 15 d’octubre 2012]

SONGS OF WARS I HAVE SEEN de Heiner Goebbels. Text de Gertrude Stein. BCN 216. Direcció escènica: Jordi Prat i Coll/BCN216. Direcció musical: Ernest Martínez Izquierdo. TEATRE LLIURE MONTJUÏC. 10 D’OCTUBRE DE 2012.

Per Mila Rodríguez Medina

En una guerra, el sucre és un dels primers aliments a desaparèixer; l’alternativa ha de ser la mel, i aquesta dolçor arriba a ser el gust que defineix el pas dels dies en el buit d’un conflicte cruel. Així ho explicava Gertrude Stein en les seves memòries de l’ocupació nazi en un poble francès, amb aquesta mel necessària i al mateix temps insuportable com a metàfora de la naturalitat amb què es pot assimilar una guerra que, tanmateix, penetra en la desesperació com una gota incessant. I així comença la seva obra Heiner Goebbels, compositor d’aquesta Song of wars I have seen que el BCN216 va dur a Barcelona per segona vegada el passat 10 d’octubre –l’estrena va tenir lloc a L’Auditori el febrer de 2010. L’obra és, sense dubte, creació contemporània, però els seus mecanismes estan tan arrelats en la història i els contextos musicals que tenim la sensació d’escoltar una música que no només és el fruit del nostre temps, sinó també de tots els anteriors.

És aquesta una obra que et manté en contacte amb l’escenari durant tota la seva execució amb un repertori de matisos tan ampli que et passeja per la contemporaneïtat del minimalisme i l’atonalisme, per la calidesa de ritmes i harmonies pròpies del jazz, i, sobretot, pel caràcter imperible del Barroc com a marc de reflexions quotidianes que porten un significat molt més transcendent. I és que això és la base de Songs of wars I have seen: l’obligada quotidianitat de les dones per una guerra amb una duresa allunyada de la violència explícita amb què la viuen els homes. Les dones són aquí la reflexió, l’assentament de les cendres del conflicte que a vegades, només a vegades, permeten la seguretat d’un final pròxim, però sense esperança. Les dones, en l’ombra, saben que en vindrà una altra, just quan pensin que els seus fills tornen a estar fora de perill.

Goebbels va aconseguir el reflex exacte d’aquest rerefons social en una proposta plena de detalls en la qual fins i tot les mecàniques d’interpretació van mostrar aquest paper de la dona marcat de resignació violenta. Les dotze dones músics del BCN216 van ser les protagonistes sobre l’escena, i, tot i que la direcció va ser a càrrec d’un home, Ernest Martínez Izquierdo, van ser elles les que donaren l’inici i el punt final d’una obra en què es va utilitzar l’execució lliure més pròpia del Barroc. En contrast amb elles, sis músics homes que, per exigències de l’obra, van romandre vestits de negre al fons de l’escenari i, a més, es van encarregar dels instruments que potser es podrien considerar més violents explícitament: percussió, trompeta, trombó, flauta i teclats. És, per tant, aquesta Songs of wars I have seen una obra excel·lent, d’un procés reflexiu que es relaciona estretament amb la seva plasmació musical i de la qual el BCN216 va fer una interpretació prou encertada. És cert que, exercint alhora d’actrius en aquest recital de fragments de l’obra d’Stein que s’interrelacionava constantment amb la composició de Goebbels, les músics no són actrius ni potser tan sols estan acostumades al fet de recitar públicament, i això es va notar. A vegades, la interpretació va agafar un punt naïf que potser desvirtuava l’atmosfera de l’obra; però, en certa forma, aquest risc és inherent a la naturalitat que reflecteixen els textos d’aquest Song of wars I have seen d’Stein, escrits com si la seva finalitat fos la comunicació oral de la mateixa manera com ella els va rebre. El BCN216, al marge d’aquestes consideracions, va fer una molt bona interpretació i, el més important, ens va regalar una vegada més una obra brillant a la nostra ciutat que, de ben segur, sense ells seria impossible escoltar. 

El grup va ser meitat ensemble contemporani, meitat formació barroca i ens va deixar la sensació que la música hauria de ser així (flauta, oboè, clarinet, fagot, trompa, trompeta, trombó, percussió, arpa, tiorba, piano i clavicèmbal, teclats, violí, viola, violoncel i contrabaix). Som modernitat i som tradició i, com diu clarament Stein, la guerra sempre estarà aquí. El record del passat és important, però ho és més mostrar-hi respecte. La guerra constant com a metàfora de l’esgotament dels homes, el Barroc com a símbol de la tornada permanent als orígens. I, més enllà, la contemporaneïtat i el futur com a oportunitats que tot això, avui, només sigui un excepcional record artístic.

jueves, 11 de octubre de 2012

El centenari de John Cage ofereix una completa i aprofundida programació


[Article publicat a la Revista Musical Catalana l’11 d’octubre de 2012]

Per Mila Rodríguez Medina

Barcelona es troba immersa en la commemoració del centenari del naixement del compositor John Cage, que va néixer el 5 de setembre de 1912. Així, després de la inauguració de l’exposició entorn de Cage a la Virreina i un primer anunci d’aquesta programació, l’Arts Santa Mònica ha presentat, junt amb la Fundació Antoni Tàpies i l’Institut d’Estudis Nord-americans, la programació completa fins a final d’any, que busca oferir tant la possibilitat d’escoltar la música de Cage com de conèixer en profunditat els seus pensaments. “Malauradament, és rara l’experiència d’escoltar la música de Cage en bones condicions i amb una bona interpretació, i a més per a nosaltres és molt important acompanyar-ho d’una base teòrica que n’enriqueixi la recepció”, va declarar en la presentació Lluís Nacenta, cocomissari del programa.

Amb el títol “John Cage: sons en llibertat”, dimarts passat, 9 d’octubre, va començar un cicle de tres concerts gratuïts dedicats a Cage a l’Arts Santa Mònica, que es tancarà avui dijous amb l’obra Cartridge Music, peça de música indeterminada pensada per a objectes i electrònica que interpretaran a les 20 hores Alfredo Costa Monteiro, Ferran Fages, Juan Matos Capote, Lali Barrière i Nuno Rebelo. La sessió del dia 9 va tenir com a eix central el concert de Lluïsa Espigolé, que va interpretar les Sonates & Interludes per a piano preparat completes, obra que és considerada una de les més importants mai escrites per Cage per a piano preparat. La Nit Cage, tal com es va denominar la sessió, va dur al claustre de l’Arts Santa Mònica tota l’essència de Cage, que va adquirir la dimensió més especial amb l’arribada de la mitjanit, quan el reconegut Carles Santos i Inés Borràs van començar la interpretació de l’obra Vexations d’Erik Satie fins a les 12 del migdia següent, en una acció musical especial de 12 hores. L’elecció d’aquesta obra com a part de l’homenatge a Cage no respon exclusivament a la important influència de Satie en la creació del compositor, sinó el record de la primera interpretació completa de la peça organitzada per John Cage el 1963 a Nova York. És una obra amb una concepció que va ser fonamental en la creació de Cage i, tal com va declarar Carles Santos, “si no hagués existit Cage, moltes coses ara no ens atreviríem a fer-les. Hi ha moltes coses que es van produir només perquè ell va existir”. El cicle de concerts a l’Arts Santa Mònica va continuar ahir dimecres, 10 d’octubre, a les 20 hores amb la interpretació en sistema octofònic per l’Orquestra del Caos de l’obra Roaratorio, composta per a emissió radiofònica i que en aquesta ocasió es va adaptar al lloc on es desenvolupen totes les activitats del cicle, el claustre de l’Arts Santa Mònica, amb una interpretació multifocal amb 16 altaveus distribuïts per l’espai.

La programació d’aquest centenari passarà després a la Fundació Antoni Tàpies, que ha organitzat un recorregut pels escrits de John Cage mitjançant un club de lectura conduït per Carmen Pardo els dies 23 d’octubre, 6 i 20 de novembre i 11 de desembre. Les sessions començaran a les 18.30 hores i cal inscripció prèvia –30 euros–, fet que suposa un aforament limitat, així com també l’activitat més especialitzada d’aquesta commemoració a Barcelona.
Ja al novembre, entre els dies 22 i 24 tindrà lloc el segon bloc de la programació a la Fundació Antoni Tàpies, en què el punt fort serà el concert del 24 de novembre, en què, amb accés inclòs amb l’entrada del museu, es podran escoltar dues obres fonamentals de la carrera de John Cage. Els membres d’Experimental Funktion interpretaran el concert 44 harmonies from Appartment House 1776 per a quartet de corda i el BCN216 portarà la peça Thirteen per a 13 instruments, considerada durant molt de temps l’última composta per Cage –tot i que fa poc se’n van descobrir dues petites peces posteriors–, amb el nou sistema de “parèntesi temporal”. A més, es faran dues lectures dels escrits de Cage: el dia 22 de novembre el seu Empty Words a càrrec de l’artista Tom Johnson i el dia 23 en conversa lliure a càrrec d’Esther Ferrer.

lunes, 8 de octubre de 2012

Massa detalls a la butxaca



[Crítica publicada a la Revista Musical Catalana el 8 d’octubre de 2012]

ÒPERA DE BUTXACA I NOVA CREACIÓ. Lost Circles. Im Bau/Dins el cau de Michel Roth, a partir d’un text de Franz Kafka. Ana Andromedad’Alfred Zimmerlin, a partir d’un text d’Ingrid Fichtner. Anne-May Krüger, mezzosoprano. Mathias Arter, oboè i lupophon. Tobias Moster, violoncel. Ingrid Karlen, piano. Stephan Widmer, actor. Direcció escènica: Marie-Thérèse Jossen i Georges Delnon. Coproducció d’Aequatuor Ensemble amb l’Òpera de Butxaca i Nova Creació de Barcelona, Lucerne Festival, Theater Basel i Theater Chur. LA SECA-ESPAI BROSSA. 4 D’OCTUBRE DE 2012.

Per Mila Rodríguez Medina

Sense cap dubte, l’òpera no és el que era. No en un sentit despectiu: la bretxa entre els conceptes d’òpera tradicional i òpera contemporània està ja tan oberta que una valoració comparativa és inútil i fins i tot demagògica. Així, l’ara recuperada programació del cicle Òpera de Butxaca i Nova Creació es torna una mena de calaix de sastre en què el concepte d’òpera queda molt difuminat. Dijous passat s’estrenava a La Seca-Espai Brossa Lost Circles, “un projecte de teatre musical d’Aequatuor Ensemble”, tal com es llegia al programa. I és que, tot i que l’espectacle s’emmarcava dins d’un cicle d’òpera d’innovació, el concepte de Lost Circles se situa més a prop del teatre.

La proposta era la següent: mezzosoprano, piano, violoncel, oboè (ilupophon) i actor a la segona part, entorn d’un escenari circular amb un saló mínim entapissat sencer d’una única textura, en un doble programa amb dues microòperes, Im Bau/Dins el cau i Ana Andromeda. Dues hores de “teatre musical” cent per cent contemporani en alemany i, el més important, sense subtítols.

Im Bau/Dins el cau va ser, en origen, una proposta interessant. Basada en el conte Der Bau de Franz Kafka sobre un particular rosegador que relata les excel·lències i pors de la vida en la seva cova de construcció pròpia, el relat aporta una metàfora sobre les relacions amb el món que ens envolta i l’assimilació del contacte amb els altres. Però el mostrari d’emocions que es pressuposen a un relat d’aquesta fondària va quedar reduït a tres: l’orgull, la por i el desig d’aïllament personal, tot des d’un punt de vista molt ingenu i fins i tot infantil. Expressions que, si bé encaixaven amb aquest estrany animal que va crear Kafka, en la interpretació amb els matisos teatrals justos d’Anne-May Krüger es quedava només en la superfície de la reflexió que Im Bau prometia sobre el paper. Una bona instrumentació plena de textures amb una interpretació sorprenent de l’Aequatuor Ensemble i la veu a vegades misteriosa d’una mezzosoprano que va sortir inusualment victoriosa de les dificultats vocals contemporànies no va aconseguir solucionar un projecte dramatúrgic que, en el més pur sentit de teatre que es defensava a la seva definició, no va funcionar. Com una manxa que perd força contínuament, l’espectador va connectar sense problemes amb la por o la incertesa de la cantant, però la reiteració en els plantejaments d’aquestes emocions va crear un discurs irregular en què va resultar impossible mantenir l’interès del públic durant l’hora de representació. Molt bones idees, com l’intercanvi d’espais en un joc amb els conceptes de fora/dintre, van lluitar amb la certesa que aquella no era la millor manera d’escenificar la partitura.

La segona part va portar la història d’Ana Andromeda sobre aquell escenari rodó i els músics van quedar fora del saló rosa que acollia la mezzosoprano Anne-May Krüger i l’actor com a imatge teatral del desdoblament de la personalitat d’Ana en els seus records. Amb aquesta obra d’Alfred Zimmerlin va quedar justificada la serietat i, perquè no dir-ho, intel·lectualitat d’una contemporaneïtat musical molt avançada en les seves formes que amb Ana Andromeda sí encaixava en el viatge personal ple d’inseguretats i records oblidats que el personatge va mostrar als peus de la mort. L’ús de la tecnologia d’ampliació i espaiament musical, a través d’una xarxa d’altaveus que van modificar la percepció de la sala, va ser tot un encert que va aconseguir convertir la memòria d’Ana en un personatge més.

Lost Circles va resultar una proposta que es va quedar a les portes del que volia ser. Es van quedar massa punts d’interès al calaix. Això ens obliga a reflexionar de nou sobre la nova creació i aquesta malaltia endèmica de l’òpera contemporània del “voler i no poder”. Serveixi un exemple: aquell escenari circular de Lost Circles ho era només en aparença, ja que el públic gairebé era assegut davant l’escena en una distribució en semicercle i la ruptura de la tradicional frontera entre públic i espectacle va quedar en un mer intent. Els formats són nous, els temps són diferents, però la programació continua arrossegant velles idees. Canviem d’arrel els conceptes i potser aleshores trobarem la veritable nova creació.