[Crítica
publicada a la Revista Musical Catalana el 8 d’octubre de 2012]
ÒPERA DE BUTXACA I NOVA CREACIÓ. Lost Circles. Im Bau/Dins el cau de Michel Roth, a partir d’un text de
Franz Kafka. Ana Andromedad’Alfred Zimmerlin, a
partir d’un text d’Ingrid Fichtner. Anne-May
Krüger, mezzosoprano. Mathias Arter, oboè i lupophon. Tobias Moster, violoncel. Ingrid
Karlen, piano. Stephan Widmer, actor. Direcció escènica: Marie-Thérèse Jossen i
Georges Delnon. Coproducció d’Aequatuor Ensemble amb l’Òpera de Butxaca i Nova
Creació de Barcelona, Lucerne Festival, Theater Basel i Theater Chur. LA SECA-ESPAI BROSSA. 4 D’OCTUBRE DE 2012.
Per Mila Rodríguez Medina
Sense cap dubte, l’òpera no és el que era.
No en un sentit despectiu: la bretxa entre els conceptes d’òpera tradicional i
òpera contemporània està ja tan oberta que una valoració comparativa és inútil
i fins i tot demagògica. Així, l’ara recuperada programació del cicle Òpera de
Butxaca i Nova Creació es torna una mena de calaix de sastre en què el concepte
d’òpera queda molt difuminat. Dijous passat s’estrenava a La Seca-Espai Brossa Lost
Circles, “un projecte de teatre musical d’Aequatuor
Ensemble”, tal com es
llegia al programa. I és que, tot i que l’espectacle s’emmarcava dins d’un
cicle d’òpera d’innovació, el concepte de Lost Circles se
situa més a prop del teatre.
La proposta era la següent: mezzosoprano,
piano, violoncel, oboè (ilupophon) i actor a la segona part, entorn d’un
escenari circular amb un saló mínim entapissat sencer d’una única textura, en
un doble programa amb dues microòperes, Im Bau/Dins el cau i Ana Andromeda. Dues hores de
“teatre musical” cent per cent contemporani en alemany i, el més important,
sense subtítols.
Im Bau/Dins el cau va ser, en origen, una proposta
interessant. Basada en el conte Der Bau de
Franz Kafka sobre un particular rosegador que relata les excel·lències i pors
de la vida en la seva cova de construcció pròpia, el relat aporta una metàfora
sobre les relacions amb el món que ens envolta i l’assimilació del contacte amb
els altres. Però el mostrari d’emocions que es pressuposen a un relat d’aquesta
fondària va quedar reduït a tres: l’orgull, la por i el desig d’aïllament
personal, tot des d’un punt de vista molt ingenu i fins i tot infantil. Expressions
que, si bé encaixaven amb aquest estrany animal que va crear Kafka, en la
interpretació amb els matisos teatrals justos d’Anne-May Krüger es quedava
només en la superfície de la reflexió que Im
Bau prometia
sobre el paper. Una bona instrumentació plena de textures amb una interpretació
sorprenent de l’Aequatuor Ensemble i la veu a vegades misteriosa d’una
mezzosoprano que va sortir inusualment victoriosa de les dificultats vocals
contemporànies no va aconseguir solucionar un projecte dramatúrgic que, en el
més pur sentit de teatre que es defensava a la seva definició, no va funcionar.
Com una manxa que perd força contínuament, l’espectador va connectar sense
problemes amb la por o la incertesa de la cantant, però la reiteració en els
plantejaments d’aquestes emocions va crear un discurs irregular en què va
resultar impossible mantenir l’interès del públic durant l’hora de
representació. Molt bones idees, com l’intercanvi d’espais en un joc amb els
conceptes de fora/dintre, van lluitar amb la certesa que aquella no era la
millor manera d’escenificar la partitura.
La segona part va portar la història d’Ana Andromeda sobre
aquell escenari rodó i els músics van quedar fora del saló rosa que acollia la
mezzosoprano Anne-May Krüger i l’actor com a imatge teatral del desdoblament de
la personalitat d’Ana en els seus records. Amb aquesta obra d’Alfred Zimmerlin
va quedar justificada la serietat i, perquè no dir-ho,
intel·lectualitat d’una contemporaneïtat musical molt avançada en les
seves formes que amb Ana Andromeda sí encaixava en el viatge personal ple
d’inseguretats i records oblidats que el personatge va mostrar als peus de la
mort. L’ús de la tecnologia d’ampliació i espaiament musical, a través d’una
xarxa d’altaveus que van modificar la percepció de la sala, va ser tot un
encert que va aconseguir convertir la memòria d’Ana en un personatge més.
Lost Circles va resultar una proposta que es va quedar a
les portes del que volia ser. Es van quedar massa punts d’interès al calaix.
Això ens obliga a reflexionar de nou sobre la nova creació i aquesta malaltia
endèmica de l’òpera contemporània del “voler i no poder”. Serveixi un exemple:
aquell escenari circular de Lost Circles ho era només en aparença, ja que el
públic gairebé era assegut davant l’escena en una distribució en semicercle i
la ruptura de la tradicional frontera entre públic i espectacle va quedar en un
mer intent. Els formats són nous, els temps són diferents, però la programació
continua arrossegant velles idees. Canviem d’arrel els conceptes i potser
aleshores trobarem la veritable nova creació.
No hay comentarios:
Publicar un comentario