sábado, 16 de febrero de 2013

Santíssima Trinitat dels Morente


Crítica publicada a la Revista Musical Catalana el 21 de febrer de 2013: http://www.revistamusical.cat/?p=5580

FESTIVAL DE CAJÓN! Estrella Morente. Presentació del discAutorretratoPALAU DE LA MÚSICA. 16 DE FEBRER DE 2013.
Per Mila Rodríguez Medina
És un dissabte de febrer i el Palau de la Música Catalana és ple com poques vegades l’he pogut veure. El Festival De Cajón! presenta un dels seus caps de cartell. Passades les 9 de la nit, el públic es manté inquiet als seients davant d’un concert que sembla no començar, però  de cop i volta al bell mig de la sala apareix l’Estrella Morente vestida de negre. La visió deixa com embruixat el seu públic, que observa com la cantaora puja a l’escenari i llança al micròfon el seu Pregón de las moras, tema que també obre el seu últim disc, Autorretrato. La veu d’Estrella Morente sembla omplir cada racó d’aquest monument que és el Palau i tothom a la sala sap, just en aquest moment, que serà una gran nit.
No obstant això, una vegada superat el primer moment d’evident fascinació, els ulls s’obren de mica en mica i la gran dona de la família Morente es presenta incòmoda. El concert arrenca amb els temes més simfònics d’Autorretrato i la presentació sobre l’escenari, només amb violoncel elèctric i teclats, no funciona i el cant d’Estrella Morente sembla sense força. Potser seria millor optar per una presentació diferent, propera a un format acústic més flamenc en què se sacrifiqui la grandiloqüència d’aquests temes editats en favor de l’essència emocional de les cançons en directe. Tot i així, un parell de temes i l’aparició en escena de tot un conjunt musical típicament flamenc són suficients perquè la cantaora trobi la inspiració. I quina inspiració! Sense ànims d’exagerar, gaudir durant uns minuts d’una Estrella Morente absorta en el seu mateix cant fa valer qualsevol cosa que passi damunt de l’escenari. I és que el cant de la Morente té un punt de misticisme, gairebé religiós, que puja a no se sap on i torna al seu cos una vegada i una altra. La seva presència a escena és com una mena de Santíssima Trinitat, aquella del Pare, el Fill (en aquest cas, Filla) i Esperit Sant. O el que és el mateix: cant, imatge i estrella.
I estrella en minúscula. O compàs, o duende, o màgia. Mil noms, podríem donar-hi: és el que va més enllà, el que emociona i que és universal. Estrella Morente fa art amb si mateixa, d’una manera amb què qualsevol podria estar d’acord, amb la seva naturalesa de profunda Granada carregada d’història i flamenc de família tamisat per un lleu filtre de modernitat. La seva és una genialitat difícil, inestable, però amb uns punts d’explosió extraordinaris.
No es pot negar el pes tan important que la imatge té en la posada en directe de la cantaora. D’una bellesa magnètica, és indubtable que Estrella Morente és conscient de la seva força i sembla que cada moviment sigui orquestrat durant anys sobre els escenaris malgrat la seva naturalitat. El públic encara deu tenir a la retina la imatge de la seva interpretació final de Cuba-Cái o l’homenatge a Marifé de Triana, que va morir el mateix dia del concert. Vestida aleshores de blanc i armada amb un gran ventall, Morente era una bomba de moviment i sentiment davant la qual els espectadors no podíem fer res més que mirar i aplaudir.
Per completar aquesta Trinitat, no cal insistir gaire que la cantaorasobretot és això: cant. Amb una herència innegable del seu pare, el gran mestre Enrique Morente, Estrella es passeja pel flamenc més pur, com lesSeguirillas de la verdad o els Tangos toreros, amb la seguretat de posseir un estil únic i al mateix temps històric. La seva projecció vocal s’apropa a la perfecció amb tocs propis del cant líric, tot i que a vegades, com s’ha dit abans, s’hi troben a faltar certs punts de lucidesa curiosament en estils que podrien semblar més senzills d’execució. Però, sense donar-hi més voltes, cal dir-ho obertament: visca aquesta Trinitat dels Morente i que visqui per moltes generacions.

jueves, 31 de enero de 2013

Visita sonora al Refugi Antiaeri 307 de Poble Sec

Una muestra del trabajo realizado en el programa Sinestèsia de La Xarxa Ràdio: 


"Recorrem sonorament el Refugi Antiaeri 307 del Poble Sec
Les reporteres del programa, la Mila Rodríguez i l'Anna Olivella, ens passegen acústicament pel Refugi Antiaeri 307 en companyia del guia del Museu d'Història de Barcelona. Entendrem com es van construir aquestes infrastructures en plena Guerra Civil, quina funció van tenir i què aporten avui en dia."

http://programes.laxarxa.com/audio/46318

jueves, 24 de enero de 2013

Un terme mitjà salvat per un extrem


Crítica publicada a la Revista Musical Catalana el 24 de gener de 2013: http://www.revistamusical.cat/?p=5303

CONCERTS SIMFÒNICS AL PALAU. Orquestra Simfònica del Vallès. Juan Manuel Cañizares, guitarra. Paula Domínguez, cantaora. Comediants, artista resident. Dir.: Rubén Gimeno. Obres d’Albéniz, Falla i Rodrigo.PALAU DE LA MÚSICA. 19 DE GENER DE 2013.
Per Mila Rodríguez Medina
Hi ha tot un món de colors entre el blanc i el negre. En la majoria dels aspectes de la vida cal trobar un punt intermedi, un equilibri dels extrems per gaudir dels detalls. Però això, en l’art, serveix de ben poc i dissabte passat en vam tenir una bona mostra al concert de la Simfònica del Vallès amb la col·laboració de Comediants al Palau de la Música. No obstant això, el concert va ser tot un èxit. Cal anar per parts per explicar aquest concert, que va estar dedicat als grans noms del nacionalisme musical a Espanya.
La residència artística de Comediants amb la Simfònica del Vallès no ha estat exempta de polèmica en cap dels concerts en què ha participat directament. El dissabte es va presentar novament una proposta que volia arribar a comunicar alguna cosa, però es va quedar en no res. Un intent de dramatúrgia, però sense prou risc com per assolir una importància significant que assenyalés l’interès teatral que s’espera d’una residència així. Comediants i la Simfònica van presentar un mínim d’intervencions escèniques que van quedar en això, un terme mitjà no gens interessant. Aquesta residència artística, que posava una esperança d’innovació sobre la Simfònica molt original, ha d’agafar la força que necessita, ara que encara queda temporada, i respondre a l’encertat desig d’una nova posada en escena dels concerts simfònics.
Tot i que va mancar d’intermedi, el concert va tenir dues parts molt diferenciades. Després de la interpretació de Catalonia. Rapsòdia simfònica d’Albéniz amb què va començar el concert, el programa consistia, a tall de primera part, en El amor brujo de Manuel de Falla, per al qual la Simfònica del Vallès va comptar amb la cantaora Paula Domínguez. La interpretació de Falla va resultar novament un punt intermedi infructuós, especialment davant d’una obra tan coneguda i, per tant, mil vegades interpretada. El amor brujo requereix un so màgic però sobretot potent, i l’opció d’interpretar-la amb una veu flamenca s’ha de dur fins a l’extrem de la força que s’ha de suposar a aquesta elecció. A Paula Domínguez li va faltar el foc propi de Falla i la Simfònica del Vallès es va quedar darrere d’ella, fins i tot en els moviments exclusivament instrumentals. Ha de ser reconeguda l’eficient tasca de la batuta de Rubén Gimeno al capdavant de la Simfònica aquesta temporada amb un treball clarament productiu. No va ser un problema de la interpretació pròpiament dita, sinó d’una combinació de factors artístics que van deixar l’obra del compositor gadità en la porta del que pot arribar a ser.
Tot i així, ja s’ha dit que el concert va ser un èxit. El punt fort era la presència de Cañizares per al Concierto de Aranjuez de Joaquín Rodrigo, i així va resultar. El guitarrista en va oferir una interpretació impecable, i fins i tot va haver de sortir dues vegades com a bis a causa dels encesos aplaudiments del públic en finalitzar el programa. La seva concepció del’obra de Rodrigo és excel·lent; de fet, Cañizares ha estat el primer i únic guitarrista flamenc convidat per la Berliner Philharmoniker i amb aquesta va interpretar l’any 2011 el Concierto de Aranjuez sota la direcció de Simon Rattle al Teatro Real de Madrid. El guitarrista posseeix un so antic, producte del caràcter especial que distingeix els grans solistes, i la seva tècnica, en què la mà esquerra esquinça amb força el mànec, mentre que al mateix temps la dreta sura sobre la guitarra, sembla pura màgia. ElConcierto de Aranjuez és una de les grans obres d’aquest nacionalisme que es va cultivar en la música espanyola a l’inici del segle XX i aquesta interpretació a les mans de Cañizares n’és, sense dubte, una de les millors que es poden veure.
El públic va sortir del Palau amb la sensació d’haver presenciat un gran concert i, de fet, va ser així. Però valorant-lo amb perspectiva, caldrà preguntar-se què passarà quan aquest terme mitjà no se salvi i un correcte gris no sigui suficient.