Crítica publicada a la Revista Musical Catalana el 21 de febrer de 2013: http://www.revistamusical.cat/?p=5580
FESTIVAL DE CAJÓN! Estrella Morente. Presentació del discAutorretrato. PALAU DE LA MÚSICA. 16 DE FEBRER DE 2013.
Per Mila Rodríguez Medina
És un dissabte de febrer i el Palau de la Música Catalana és ple com poques vegades l’he pogut veure. El Festival De Cajón! presenta un dels seus caps de cartell. Passades les 9 de la nit, el públic es manté inquiet als seients davant d’un concert que sembla no començar, però de cop i volta al bell mig de la sala apareix l’Estrella Morente vestida de negre. La visió deixa com embruixat el seu públic, que observa com la cantaora puja a l’escenari i llança al micròfon el seu Pregón de las moras, tema que també obre el seu últim disc, Autorretrato. La veu d’Estrella Morente sembla omplir cada racó d’aquest monument que és el Palau i tothom a la sala sap, just en aquest moment, que serà una gran nit.
No obstant això, una vegada superat el primer moment d’evident fascinació, els ulls s’obren de mica en mica i la gran dona de la família Morente es presenta incòmoda. El concert arrenca amb els temes més simfònics d’Autorretrato i la presentació sobre l’escenari, només amb violoncel elèctric i teclats, no funciona i el cant d’Estrella Morente sembla sense força. Potser seria millor optar per una presentació diferent, propera a un format acústic més flamenc en què se sacrifiqui la grandiloqüència d’aquests temes editats en favor de l’essència emocional de les cançons en directe. Tot i així, un parell de temes i l’aparició en escena de tot un conjunt musical típicament flamenc són suficients perquè la cantaora trobi la inspiració. I quina inspiració! Sense ànims d’exagerar, gaudir durant uns minuts d’una Estrella Morente absorta en el seu mateix cant fa valer qualsevol cosa que passi damunt de l’escenari. I és que el cant de la Morente té un punt de misticisme, gairebé religiós, que puja a no se sap on i torna al seu cos una vegada i una altra. La seva presència a escena és com una mena de Santíssima Trinitat, aquella del Pare, el Fill (en aquest cas, Filla) i Esperit Sant. O el que és el mateix: cant, imatge i estrella.
I estrella en minúscula. O compàs, o duende, o màgia. Mil noms, podríem donar-hi: és el que va més enllà, el que emociona i que és universal. Estrella Morente fa art amb si mateixa, d’una manera amb què qualsevol podria estar d’acord, amb la seva naturalesa de profunda Granada carregada d’història i flamenc de família tamisat per un lleu filtre de modernitat. La seva és una genialitat difícil, inestable, però amb uns punts d’explosió extraordinaris.
No es pot negar el pes tan important que la imatge té en la posada en directe de la cantaora. D’una bellesa magnètica, és indubtable que Estrella Morente és conscient de la seva força i sembla que cada moviment sigui orquestrat durant anys sobre els escenaris malgrat la seva naturalitat. El públic encara deu tenir a la retina la imatge de la seva interpretació final de Cuba-Cái o l’homenatge a Marifé de Triana, que va morir el mateix dia del concert. Vestida aleshores de blanc i armada amb un gran ventall, Morente era una bomba de moviment i sentiment davant la qual els espectadors no podíem fer res més que mirar i aplaudir.
Per completar aquesta Trinitat, no cal insistir gaire que la cantaorasobretot és això: cant. Amb una herència innegable del seu pare, el gran mestre Enrique Morente, Estrella es passeja pel flamenc més pur, com lesSeguirillas de la verdad o els Tangos toreros, amb la seguretat de posseir un estil únic i al mateix temps històric. La seva projecció vocal s’apropa a la perfecció amb tocs propis del cant líric, tot i que a vegades, com s’ha dit abans, s’hi troben a faltar certs punts de lucidesa curiosament en estils que podrien semblar més senzills d’execució. Però, sense donar-hi més voltes, cal dir-ho obertament: visca aquesta Trinitat dels Morente i que visqui per moltes generacions.
