[Crítica publicada a la Revista Musical Catalana el 15
d’octubre 2012]
SONGS OF WARS I HAVE SEEN de Heiner Goebbels. Text de Gertrude Stein. BCN 216.
Direcció escènica: Jordi Prat i Coll/BCN216. Direcció musical: Ernest Martínez Izquierdo. TEATRE
LLIURE MONTJUÏC. 10 D’OCTUBRE DE 2012.
Per Mila Rodríguez Medina
En una
guerra, el sucre és un dels primers aliments a desaparèixer; l’alternativa ha
de ser la mel, i aquesta dolçor arriba a ser el gust que defineix el pas dels
dies en el buit d’un conflicte cruel. Així ho explicava Gertrude Stein en les
seves memòries de l’ocupació nazi en un poble francès, amb aquesta mel
necessària i al mateix temps insuportable com a metàfora de la naturalitat amb
què es pot assimilar una guerra que, tanmateix, penetra en la desesperació com
una gota incessant. I així comença la seva obra Heiner Goebbels, compositor
d’aquesta Song of wars I have seen que el BCN216 va dur a Barcelona per
segona vegada el passat 10 d’octubre –l’estrena va tenir lloc a L’Auditori el
febrer de 2010. L’obra és, sense dubte, creació contemporània, però els seus
mecanismes estan tan arrelats en la història i els contextos musicals que tenim
la sensació d’escoltar una música que no només és el fruit del nostre temps,
sinó també de tots els anteriors.
És aquesta
una obra que et manté en contacte amb l’escenari durant tota la seva execució
amb un repertori de matisos tan ampli que et passeja per la contemporaneïtat
del minimalisme i l’atonalisme, per la calidesa de ritmes i harmonies pròpies
del jazz, i, sobretot, pel caràcter imperible del Barroc com a marc de reflexions
quotidianes que porten un significat molt més transcendent. I és que això és la
base de Songs of wars I have seen:
l’obligada quotidianitat de les dones per una guerra amb una duresa allunyada
de la violència explícita amb què la viuen els homes. Les dones són aquí la
reflexió, l’assentament de les cendres del conflicte que a vegades, només a
vegades, permeten la seguretat d’un final pròxim, però sense esperança. Les
dones, en l’ombra, saben que en vindrà una altra, just quan pensin que els seus
fills tornen a estar fora de perill.
Goebbels va
aconseguir el reflex exacte d’aquest rerefons social en una proposta plena de
detalls en la qual fins i tot les mecàniques d’interpretació van mostrar aquest
paper de la dona marcat de resignació violenta. Les dotze dones músics del
BCN216 van ser les protagonistes sobre l’escena, i, tot i que la direcció va
ser a càrrec d’un home, Ernest Martínez Izquierdo, van ser elles les que
donaren l’inici i el punt final d’una obra en què es va utilitzar l’execució lliure
més pròpia del Barroc. En contrast amb elles, sis músics homes que, per
exigències de l’obra, van romandre vestits de negre al fons de l’escenari i, a
més, es van encarregar dels instruments que potser es podrien considerar més
violents explícitament: percussió, trompeta, trombó, flauta i teclats. És, per
tant, aquesta Songs of wars I have seen una obra excel·lent, d’un procés
reflexiu que es relaciona estretament amb la seva plasmació musical i de la
qual el BCN216 va fer una interpretació prou encertada. És cert que, exercint
alhora d’actrius en aquest recital de fragments de l’obra d’Stein que
s’interrelacionava constantment amb la composició de Goebbels, les músics no
són actrius ni potser tan sols estan acostumades al fet de recitar públicament,
i això es va notar. A vegades, la interpretació va agafar un punt naïf que
potser desvirtuava l’atmosfera de l’obra; però, en certa forma, aquest risc és
inherent a la naturalitat que reflecteixen els textos d’aquest Song
of wars I have seen d’Stein,
escrits com si la seva finalitat fos la comunicació oral de la mateixa manera
com ella els va rebre. El BCN216, al marge d’aquestes consideracions, va fer
una molt bona interpretació i, el més important, ens va regalar una vegada més
una obra brillant a la nostra ciutat que, de ben segur, sense ells seria
impossible escoltar.
El grup va
ser meitat ensemble contemporani, meitat formació barroca
i ens va deixar la sensació que la música hauria de ser així (flauta,
oboè, clarinet, fagot, trompa, trompeta, trombó, percussió, arpa, tiorba, piano
i clavicèmbal, teclats, violí, viola, violoncel i contrabaix). Som modernitat i
som tradició i, com diu clarament Stein, la guerra sempre estarà aquí. El
record del passat és important, però ho és més mostrar-hi respecte. La guerra
constant com a metàfora de l’esgotament dels homes, el Barroc com a símbol de
la tornada permanent als orígens. I, més enllà, la contemporaneïtat i el futur
com a oportunitats que tot això, avui, només sigui un excepcional record
artístic.
