Josep Prats, director de la Coral Cantiga: “Cantiga està en un moment esplèndid”

[Entrevista publicada a la Revista Musical Catalana el 10/07/2012]

Per Mila Rodríguez Medina

La Coral Cantiga es troba en plena celebració del seu 50è aniversari amb un programa extens d’activitats i concerts, i així, el proper 11 de juliol arriba una vegada més al Festival Grec amb un programa especial titulatLa mar-La tonalitat de l’infinit, que combina música i poesia amb una posada en escena molt original. El seu director, Josep Prats, ens parla d’aquest dolç moment que viu la Coral Cantiga i la importància d’aquests cinquanta anys.

En què consisteix la vostra proposta La mar-La tonalitat de l’infinit?

És una nova versió de dues cantates presentades temps enrere en formats diferents: La mar de Guinovart, estrenada pel Cor de Cambra del Palau de la Música amb motiu de l’aniversari del poeta Maragall, però en aquesta ocasió orquestrada per a un grup instrumental i piano; i La tonalitat de l’infinit, una Cantània per a veus blanques del poeta Casasses que el mateix compositor, Feliu Gasull, ha versionat a vuit veus per a cor mixt. Tot això presentat al Grec amb una posada en escena d’Ignasi Tomàs i el Grup de Teatre de Roses.

Sou uns habituals del Grec. Quina és la vostra relació amb el Festival? Té importància en la vostra història, oi?

Els darrers quinze anys, Cantiga ha presentat mitja dotzena d’espectacles/concerts al Grec, fonamentalment produccions sobre textos poètics i música coral. És veritat que ens ha agradat de fer propostes una mica diferents i presentades en un format més teatral, i per això pensàvem que tenia sentit incloure una proposta similar l’any del nostre aniversari.

Aquest concert arriba en un moment especial per a la Coral Cantiga, en ple aniversari del 50è aniversari. En quin moment està la Coral ara mateix?

Aquest any, pel fet que celebrem els 50 anys de la fundació de Cantiga, som efectivament en un moment molt especial: gires per Sardenya, Portugal, celebracions molt emotives, publicacions, concerts a L’Auditori, al Grec, al Palau de la Música, als festivals de música catalans més importants… Ho estem gaudint molt! Cantiga està en un moment esplèndid, i em refereixo fonamentalment a l’actitud, a la participació, a l’entusiasme de tots els cantaires. Nosaltres no podem qualificar-nos musicalment, això ho deixem al públic. Però sí que puc afirmar que estem molt feliços amb aquesta commemoració i amb tot el que la trajectòria de Cantiga ha generat a prop nostre. Em refereixo sobretot als cors que s’han anat creant aquests 50 anys als Lluïsos de Gràcia: Virolet, Sinera, La Fuga, Vent del Nord, Gregal…, una veritable escola coral, molt establerta al barri de Gràcia i que ens fa sentir molt orgullosos.

Quina evolució creus que ha viscut la Coral Cantiga en tots aquest anys?

Jo crec que la mateixa que han viscut tots els cors els darrers anys. En temps de la dictadura, el fet coral estava molt condicionat per una realitat política adversa, difícil i una necessitat d’afirmació cultural. Ara el nostre objectiu és formar un col·lectiu sòlid, al servei de la nostra cultura, de la nostra gent i amb una exigència alta pel que fa a la música, ni més ni menys que la que som capaços d’assolir.

Quins han estat els principals moments en aquesta història? Quin concerts han estat els més importants d’aquests cinquanta anys?

Hi ha molts moments bons musicalment, i no sempre en concerts “importants” o a les primeres sales del país. No sempre una bona“prestació musical” coincideix amb una vivència especial, són coses molt complexes, que depenen de molts factors. Però sí que hi ha moments especials per als cantaires i per a mi, petits miracles difícils d’explicar que passen quan passen: recordem amb molta emoció una Passió segons sant Joan de Bach a Roses, un Rèquiem alemany de Brahms en versió per a piano el2008 a L’Auditori…

Cap a on es dirigeix actualment la vostra activitat? Quin projectes teniu per al futur?

Ara, possiblement a causa de l’aniversari, estem vivint molt el present, i això és bo. Per a la propera temporada hi ha diverses produccions en les quals estem treballant, però que encara no es poden explicar perquè cal concretar-les. L’activitat en un sentit genèric es basa en una actitud positiva de cantaires, dirigents i directors, exigent a tots els nivells i ambiciosa per poder assolir amb solvència nous reptes i fer que el cor continuï progressant com fins ara.

http://www.revistamusical.cat/?p=3552

La música feta espai a Sant Andreu

[Crítica publicada a la Revista Musical Catalana el 5/06/2012]

CONCERT MIXTUR. “Nucli i perifèria”. Vicent Minguet, saxo. Ilze Ikse, flauta. Ariadna Estalella i Mireia de Querol, ballarines. Col·lectiu Mixtur, electroacústica. Obres d’Stockhausen, Marc García Vitoria, James Andean i Merja Nieminen, José Manuel Berenguer, Oliver Rappoport i Voro García. ANTIGA FÀBRICA DE FABRA I COATS. 1 DE JUNY DE 2012.

Per Mila Rguez. Medina

Una nova iniciativa ha nascut a Barcelona. Es diu Col·lectiu Mixtur i està format per joves compositors centrats en la recerca i la creació de música contemporània amb especial relació amb la tecnologia. I el divendres 1 de juny van crear el seu propi reducte d’amants de la música més contemporània a la Fabra i Coats. I dic “reducte” perquè el lloc ja suposava un risc en si mateix: en un espai que encara guarda el seu caràcter industrial, allunyat del circuit tradicional d’activitats culturals en què es mou Barcelona, la cita planteja novament el problema de recepció –sembla que ja assumit per tots– que encara viu la música contemporània amb el públic general. Però les sensacions que vam poder viure els que hi érem van ser molt diferents quan l’espectacle va començar, amb una sala oberta, sense limitacions visuals de cap tipus ni escenaris tradicionals, i amb el públic distribuït per tota la sala a peu dret. L’ambient creat va ser el perfecte per a l’experiència que volien oferir, tot remarcant-ne el caràcter jove i innovador d’aquest “Nucli i perifèria”, que ens va portar obres d’escassa difusió als espais habituals. 

La primera obra va ser tota una declaració d’intencions. Gesang der Jünglinge de Karlheinz Stockhausen va ser una de les primeres obres electroacústiques de la història, creada el 1956, i els joves de Mixtur van saber adaptar-la als nous temps amb l’ampliació de la quadrofonia d’Stockhausen amb setze altaveus en lloc de quatre, en una actualització al 2012, en què l’audició tradicional per quatre canals ja ha deixat de ser res nou. La primera part va continuar amb les obres The P Project de Marc García Vitoria, en què la interpretació del saxofonista Vicent Minguet va mostrar una comunicació total amb l’electrònica en temps real amb una interpretació d’una naturalitat sorprenent en una obra d’aquestes característiques tecnològiques. Minguet ens va tornar a sorprendre a la tercera part del concert amb la seva interpretació carregada de nous sons i dificultats tècniques de l’obra Echi sonori alla mente de Voro García. De fet, aquestes dues obres interpretades pel jove saxofonista van ser el millor, amb diferència, de tot el concert.

La primera part va finalitzar amb l’obra Sitruuna ja meduusa de James Andean i Merja Nieminen, peça escollida per a la convocatòria Mixtur: interessant proposta intel·lectual de combinació de vídeo i electroacústica fixa, però poc efectiva en els nivells sonor i escènic, per donar pas a la segona part, íntegrament dedicada a José Manuel Berenguer. Amb l’electroacústica en suport fix espacialitzada pel mateix compositor, l’obraTrens a la fuga va reforçar la ruptura amb el format tradicional de concert, amb l’absència d’escenari i la magnífica possibilitat per al públic d’estar al voltant del compositor/intèrpret; però la proposta, com altres de Berenguer, va resultar molt llarga per a l’austera proposta estètica que ofereix. Va completar la tercera part l’obra Catarsis III d’Oliver Rappoport amb la flautista Ilze Ikse en electrònica i vídeo, que va oferir una experiència total, amb bon nivell musical i una proposta audiovisual indivisible que va dotar de més sentit el conjunt i que, amb la moderna aposta de dansa afegida a Echi sonori alla mente, van fer de la tercera part la més interessant de “Nucli i perifèria”.

El concert va ser una experiència sensorial més que no un acte d’audició, pel programa escollit i l’ús de la sala, tots dos molt encertats, i totes les obres van reforçar la concepció de l’espai on érem els assistents, tot oferint una experiència diferent a cadascú. “Nucli i perifèria” va voler que la música deixés de ser una experiència plana de cara amb la interpretació davant d’un públic, per tornar-se una percepció circular, i ho va aconseguir. Mixtur és un col·lectiu jove que encara té molt per aprendre –ai, les proves amb l’audiovisual mentre sonava l’obra de Berenguer!–, però serà genial per a Barcelona que aconsegueixin continuar endavant amb tantes ganes i tan bon criteri.

http://www.revistamusical.cat/?p=3138

“Després d’una llarga etapa de música molt deshumanitzada, els creadors han evolucionat cap a un llenguatge més comunicatiu”

[Entrevista a Albert Attenelle publicada a la Revista Musical Catalana el 14/05/2012]

 Albert Attenelle va oferir el seu primer recital a Barcelona quan només tenia sis anys. Aquell dia el pedagog Frank Marshall es va quedar sorprès pel precoç talent d’aquell nen i Attenelle va començar una carrera que li ha donat un important nom en el món pianístic. Fa unes dècades d’això, i ara, amb una trajectòria plena de reconegudes interpretacions, presenta una nova edició crítica de la Iberia d’Albéniz. Amb aquest motiu parlem amb ell des de la «Revista Musical Catalana».

 Per Mila Rguez. Medina

 Com és enfrontar-se a la nova edició d’una obra tan coneguda com Iberia? Quins canvis hi representa la seva?

La meva edició revisada d’Iberia va començar a aparèixer el 1996 quan només hi havia al mercat les edicions antigues, inexactes, i amb errors que s’havien anat perpetuant sense que ningú els corregís. Com  a intèrpret d’Iberia vaig voler aclarir tots els dubtes que presentava la partitura i per aquesta raó vaig consultar els manuscrits per fer-ne un estudi comparatiu. Les diferències que vaig trobar eren tantes que em vaig plantejar fer una revisió a fons d’Iberia i editar-ne els resultats.

La polèmica entorn de l’ús del manuscrit original d’Albéniz o seguir les indicacions de la primera còpia impresa és un dels grans problemes que sempre porta la interpretació d’Iberia.Quina ha estat la seva opció?

Evidentment, vaig treballar exclusivament sobre els manuscrits, que són prou clars com per no dubtar-ne; cal pensar que la primera edició no va ser revisada en el seu moment i és per això que els errors que s’hi trobaven s’han anat perpetuant. Sortosament, actualment es poden trobar diverses edicions revisades que a poc a poc estan substituint les antigues.

Què és per a vostè Iberia d’Albéniz? Com en concep la interpretació?

Iberia és considerada una de les obres cabdals de la literatura musical del segle XX per a piano; interpretada i enregistrada arreu del món, la seva presència a les sales de concerts la manté en un estat de vitalitat constant. Per a mi, la interpretació d’Iberia, tot i remarcar les seves fonts d’inspiració majoritàriament andalusa, ha de respectar el món de la música impressionista que Albéniz tant admirava dels seus il·lustres amics: Debussy, Ravel, etc. Recordem la frase que Albéniz deia al seu amic Sorolla: “Vostè pinta amb els pinzells, però jo pinto amb els meus dits.”Ritme, melodia i una enorme riquesa sonora configuren un món fascinant en què el piano esdevé un instrument d’una gran policromia.

El seu compromís amb la música contemporània és molt clar. Com a intèrpret que viu el contacte amb el públic, ¿on radica el problema de la recepció de la música contemporània als nostres dies? Creu que té solució?

El problema del contacte amb el públic per part dels compositors contemporanis radica en part en la insuficient cultura musical del públic, les programacions conservadores i la poca dedicació dels intèrprets en general per divulgar aquesta música. Cal dir també que després d’una llarga etapa de música molt experimental i molt deshumanitzada, els creadors han evolucionat cap a un llenguatge més comunicatiu. Tot i així, el públic tendeix més còmodament a escoltar els mateixos repertoris una i deu vegades.

Una altra faceta important de la seva carrera es la docència a joves músics. Quina pensa que és la situació actual de la música a Catalunya? Augura un bon futur musical amb les noves generacions de músics que sorgeixen actualment?

La situació dels joves músics a Catalunya és tan complicada com ho és la dels que no són joves. Són molts els joves amb talent i una molt bona preparació, però si la situació general els darrers anys, tot i la bonança econòmica, no els ha afavorit gaire, els temps actuals compliquen molt el desenvolupament de la seva carrera. En aquest sentit, cal remarcar que ni els promotors de concerts en general ni el públic són conscients de la vàlua dels nostres intèrprets i no els fan costat tal com ho fan en altres països on la cultura i la música ocupen un lloc preeminent en la societat.

http://www.revistamusical.cat/?p=2858